Carboni emmagatzemat

La concentració de CO₂ (diòxid de carboni) atmosfèric ha incrementat progresivament des de les 280 ppmv (parts per milió en volum) de l'època preindustrial fins a les 380 ppmv actuals. La causa principal d'aquest increment és la crema dels combustibles fòssils, el consum dels quals és a la base del desenvolupament industrial. La recera en les darreres dècades ha conclós que ens trobem davant d'un imminent canvi climàtic. Els models de canvi climàtic preveuen un augment de la temperatura a les zones de clima mediterrani com la nostra, i aniria acompanyat d'una disminució en les precipitacions. Per tant, la disponibilitat hídrica dels boscos mediterranis podria disminuir, encara més del que ho ha fet les darreres dècades.

Per entendre els fluxos de carboni, és important quantificar el carboni que tenim als boscos. L'estimació de la quantitat de carboni a les diferents fraccions de la biomassa aèria és un cas particular de l'estimació de qualsevol altre nutrient. El següent quadre mostra les concentracions mitjanes de carboni (en g de C/100 g de mostra, en pes sec) a les diferents fraccions de la biomassa aèria de les espècies més abundants a Catalunya. La n és la corresponent a la fracció amb menys anàlisis efectuades; habitualment, les fulles que en els caducifolis poden no ser-hi en el moment del mostreig.

Tot i que les coníferes tenen una concentració de carboni superior a la dels caducifolis i esclerofil·les en totes les fraccions, aquesta diferència és petita (entre el 5% i el 7%). Això fa que, a efectes pràctics, a l'hora de quantificar l'estoc de carboni emmagatzemat a les diferents espècies forestals per a les espècies de les quals no es disposa de dades de la concentració de carboni, es pugui acceptar una concentració de carboni del 50% per a totes les fraccions aèries de l'arbre. L'única fracció que s'escapa d'aquesta tònica general és l'escorça de l'alzina surera (el suro).

La part menys coneguda correspon a la biomassa subterrània, que en el cas dels boscos mediterranis és molt important i pot ser, en el cas de l'alzinar, més del 50% de la biomassa total. La biomassa subterrània dels boscos de coníferes representa una proporció més petita, al voltant del 20-25% de la biomassa aèria. A aquest carboni li hem d'afegir la necromassa acumulada al sòl, que molt freqüentment és superior al carboni total de la biomassa.

El següent quadre mostra el contingut de carboni (en milers de t) acumulat a la biomassa total (aèria + subterrània) i el carboni incorporat (en milers de t/any) a la biomassa aèria (calculat com a producció neta aèria sense considerar la respiració heterotròfica) per a les principals espècies de Catalunya (distingint entre planifolis i coníferes) i per al total d'espècies de Catalunya.

El boscos d'alzina (11 milions de tones), els de pi roig (9,7 milions de tones) i els de pi blanc (6,1 milions de tones) representen més de la meitat del carboni total acumulat als boscos. Com hem vist al capítol 4, aquestes són les tres espècies més representades en el conjunt de Catalunya. Els alzinars incorporen anualment 189.000 tones de carboni a la biomassa aèria. Tot i que la biomassa subterrània representa la meitat de la biomassa total, la proporció de carboni fixat en la producció neta que s'assigna a les parts aèries deu ser bastant superior al 50% del total, atès que la biomassa aèria ha experimentat històricament pertorbacions intenses i freqüents (tallades, carboneig, incendis) mentre que l'estructura subterrània s'ha vist poc alterada i, per tant, bona part del carboni s'assigna a recuperar les estructures aèries.

La distribució espacial dels prop de 49,8 milions de tones de carboni acumulat als boscos catalans és molt desigual. El següent quadre mostra el carboni acumulat (en milers de t) en la biomassa total (aèria + subterrània) i el carboni incorporat anualment (en milers de t/any) a la biomassa aèria (calculat com a producció neta aèria sense considerar la respiració heterotròfica) per al conjunt d'espècies presents a cada comarca i per al total de Catalunya.

Cinc comarques (la Garrotxa, l'Alt Urgell, Osona, el Berguedà i el Pallars Sobirà, per aquest ordre) acumulen més de 3 millions de tones cadascuna i, en conjunt, representen el 33,5% del total de Catalunya. Segueixen la Selva, el Vallès Oriental, el Ripollès, la Vall d'Aran i l'Alt Empordà, amb quantitats de carboni compreses entre 2 i 3 milions de tones. El conjunt d'aquestes deu comarques acumula 29,6 milions de tones, el 60% del total de Catalunya. La quantitat incorporada anualment a la biomassa aèria en aquestes deu comarques és de 744.000 tones (un 57% del total) i el carboni net fixat, aproximadament de 179.000 tones anuals.