Àrea basal d'albeca

L'albeca és el teixit xilemàtic on el teixit conductor (vasos o traqueides, segons les espècies) és funcional, és a dir, té capacitat per transportar aigua de les arrels fins a les fulles. Amb el temps, el teixit conductor deixa de ser funcional, l'aire penetra a l'interior del vasos, els oxida i dóna lloc al «cor» de la fusta, el duramen, o teixit xilemàtic que ha perdut la capacitat de transportar aigua.

Secció transversal del tronc d'una conífera (avet de Douglas, Pseudotsuga menziesii), on s'aprecia el duramen (en un to més fosc a la part central) i l'albeca (en un to més clar a l'exterior).

L'àrea basal d'albeca (ABA) o els índexs que la relacionen amb les fulles (ABA/IAF o ABA/BF) aporten informació sobre l'eficiència en el transport i ús de l'aigua. En les coníferes molt joves, que encara no han format duramen, tota la secció del tronc sense l'escorça (ABT) és conductora i el quocient ABA/ABT=1. A mesura que l'arbre creix, es forma el duramen, de manera que el quocient disminueix. L'ABA pren diferents valors depenent de les condicions del medi, de l'edat de l'arbre i de la vitalitat de l'arbre que sovint depèn del grau de dominància de l'arbre dins del bosc.

L'àrea basal d'albeca d'una massa forestal depèn de la disponibilitat hídrica del lloc on viu i és relativament constant (moltes masses de pi roig de Catalunya presenten valors entre 15 i 25 m²/ha, encara que l'area basal total dels diferents boscos pugui ser molt diferent). Això condiciona la superfície d'albeca dels individus del bosc.

En el model A, l'àrea d'albeca segueix el mateix patró a tots els arbres: la seva proporció relativa va disminuint a mida que augmenta l'àrea basal dels individus. L'increment de l'àrea d'albeca es fa a expenses dels individus que moren o són talats.

És la distribució pròpia dels boscos regulars.

En el model B, els arbres dominants incrementen l'àrea relativa d'albeca a mida que creixen, mentre que en els suprimits aquesta àrea relativa va disminuint.

És la situació pròpia de boscos amb elevada densitat i competència intensa.

El model C es caracteritza per una disminució progressiva de la secció relativa d'albeca en els arbres més grans, mentre hi ha un augment en els arbres més petits.

Aquest model és propi de masses envellides on els arbres més grans són poc vigorosos.

En el model D, tant els arbres más grans com els més petits van reduint progressivament l'àrea relativa d'albeca, mentre que aquesta augmenta en els arbres de mida intermitja.

Al model E, són els arbres intermitjos els que redueixen la seva àrea relativa d'albeca, mentre que els més petits i més grans l'augmenten.

Aquests dos darrers models es troben en boscos on s'hi practica l'aclarida selectiva i depenen fonamentalment de la història a què ha estat sotmesa la massa forestal.

El següent quadre mostra la mitjana de l'àrea basal d'albeca (amb escorça) en m²/ha i la relació o quocient entre aquesta i l'índex d'àrea foliar (ABA/IAF) en m² de superfície conductora per m² de superfície foliar, per a les principals espècies de planifolis i coníferes de Catalunya quan aquestes són dominants (ocupen almenys el 50% de l'àrea basal total del bosc).