Material i Mètodes

Mostreig de camp

Paràmetres foliars i de capçada

Aquestes dades només es prenien a les parcel·les i per a les espècies representatives. Serveixen per al càlcul de les relacions al·lomètriques entre el diàmetre de la branca i el seu pes i entre el diàmetre de la branca i el pes de les fulles que suporta (vegeu més endavant el «procés de càlcul»). Correspon a la secció 15 de les fitxes de camp.

A la parcel·la, es tallaven entre dos i quatre branques de primer ordre (és a dir, les que surten directament del tronc principal) de diàmetres representatius del conjunt de branques dels arbres de l’estació. De les branques de primer ordre, en surten les de segon; d’aquestes, les de tercer i així successivament. Les branques de segon i tercer ordre són representatives de les classes diamètriques més menudes. És recomanable, però, no considerar branques d’ordre superior a tres, sinó en casos excepcionals. D’entre totes les branques (de primer, segon i tercer ordre) s’escullien vuit en total (o un mínim de sis) se’ls mesurava el diàmetre a uns cinc centímetres del punt d’inserció (per evitar l’engruiximent en aquest punt) i es pesaven en fresc (figura 25). Per a branques de fins a aproximadament sis centímetres de diàmetre, s’utilitzava un peu de rei (escala de 0,1 mm), es feien dues mesures en creu i se n’anotava la mitjana. Per a branques de diàmetres majors, s’utilitzava directament la cinta forestal (escala de 0,5 mm). La branca sencera es pesava amb un dinamòmetre. Generalment, s’utilitzaven el d’1 kg i el de 10 kg (amb errors de pesada de 10 g i 100 g respectivament). Les branques de pes superior, calia trossejar-les i pesar-ne cada peça. A la fitxa de camp s’anotava l’espècie, el número de la branca, l’ordre, el diàmetre i el pes fresc total. Es rebutjava la fusta més voluminosa i les fulles i branques fines es guardaven en bosses de plàstic etiquetades per poder ser identificades un cop transportades al laboratori del centre.

Branques de diversoso ordres pesades amb el dinamòmetre

Figura 25. Obtenció del pes en fresc de les branques al camp.

Un altra variable que calia anotar era el temps de permanència en anys de les fulles a la branca per a les espècies perennifòlies representatives. A les coníferes, correspon al nombre màxim de verticils amb fulles que resten a les branques (figura 26). Per a Quercus ilex i Quercus suber, determinar el temps de permanència era més difícil. Habitualment, els branquillons de l’últim any conserven abundant pilositat, mentre que als dels anys anteriors desapareix. Identificar les fulles del tercer any (o posteriors) resulta força més difícil, tot i que la seva proporció és força baixa. Un fet que pot ajudar és la presència de petites fissures entre els branquillons de diferents edats. Per al càlcul de la producció de fulles i la seva taxa de caiguda, s’agafava una branca de segon o tercer ordre, procurant que tingués fulles del màxim nombre d’anys.

Anys de permanència en un branquilló de pinassa

Figura 25. Branquilló on es distingeixen perfectament els verticils amb fulles corresponents als successius anys, els més antics a la dreta de la imatge i els més recents, a l’esquerra.

Gracia, C.; Burriel, J. A.; Ibàñez, J.; Mata, T. i Vayreda, J. (2004). Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya. Mètodes. Bellaterra: CREAF. ISBN: 84-932860-2-8.