Material i Mètodes

Mostreig de camp

Descripció de l’accés a l’estació de mostreig

Es feia una primera aproximació amb un vehicle tot terreny fins a un punt a partir del qual s’accedia al lloc exacte a peu. Per localitzar amb exactitud l’estació de mostreig, cada equip de camp (constituït per un cap d’equip i una o dues persones de suport) anava proveït dels mapes topogràfics 1:50.000 i 1:25.000 (si existia per a la zona visitada), del material fotogràfic disponible (ortofotomapes i parells de fotografies aèries) de la zona amb la senyalització exacte de l’estació de mostreig i la fitxa corresponent a cada fotografia aèria o ortofotomapa (vegeu l’apartat «Elaboració d’una fitxa de cada fotografia o ortofotomapa»). L’estereoscopi de camp permetia obtenir una visió tridimensional del parell de fotografies aèries i juntament amb la brúixola i l’altímetre, eren eines que agilitaven la tasca de localització. Durant l’última època de mostreig de camp, es va utilitzar un receptor GPS de GARMIN (GPS12, de 12 canals amb un error de posicionament que oscil·la entre els deu metres i els quinze) fet que agilitava molt més la localització.

En la secció 2 de la fitxa de camp, s’anotaven totes les indicacions relatives a l’accés a l’estació, tant pel que fa a l’aproximació motoritzada (estat dels camins, distàncies recorregudes, bifurcacions, etc.) com a peu (distància des del vehicle i sentit de la marxa), per facilitar una ulterior localització. També es feia un croquis de l’accés i s’anotaven les referències cartogràfiques.

Normes seguides per a l’establiment del centre de l’estació de mostreig

Un cop arribats al punt on segons la informació cartogràfica (ortofotomapa, etc.) s’havia de realitzar el mostreig, calia situar el centre de l’estació allà on indicava la fotografia aèria o l’ortofotomapa. Però en algun cas podia passar que aquest centre s’hagués de desplaçar uns metres per algun motiu determinat, com ara que es trobés al marge d’un conreu o al mig d’una pista forestal. Llavors, es desplaçava els metres necessaris perquè quedés tota l’estació dins del bosc. Això podia passar quan havia transcorregut un cert temps entre la data de la fotografia i el moment del mostreig de camp i durant aquest període s’havia produït un canvi (obertura d’una pista, allau, etc.). Tanmateix, l’estació no es desplaçava pel fet de caure en una clariana del bosc, un camí o un corriol produïts pel pas del bestiar o dels excursionistes.

En el cas que el canvi fos de més entitat com l’obertura d’una carretera, una rompuda, una explotació a cel obert (extracció de grava, etc), una tallada arreu, un incendi forestal recent, o alguna altra pertorbació d’aquest estil, l’estació no es desplaçava sinó que s’eliminava. En aquest cas, l’equip de camp havia de delimitar aquest canvi al damunt de la cartografia i informar l’equip de gabinet perquè corregís la superfície afectada en l’MCSC. Quedi clar que aquesta superfície de bosc desapareguda només es restava de la superfície de bosc de l’IEFC, mai de la de l’MCSC, atès que la superfície de l’MCSC correspon a l’any 1993, mentre que la de l’IEFC es pot veure modificada pels canvis observats entre les imatges utilitzades a l’MCSC i la data del mostreig de camp de l’IEFC.

Només es feia una estació de reserva quan, per algun motiu (terreny abrupte, accés tallat, pendent per sobre dels 45 o aproximadament, etc.), no era possible accedir a l’estació de mostreig seleccionada. Les coordenades de les estacions de reserva també estaven anotades a la fitxa de camp de la fotografia o ortofotomapa corresponent.

Muntatge i descripció de l’estació de mostreig

Un cop determinada la ubicació del punt central de l’estació de mostreig, s’agafava com a centre l’arbre més proper (major o igual a cinc centímetres de dn, vegeu figura 21) i se li adjudicava el número 1. A aquest arbre central se li feia una marca de color a la soca perquè es pogués reconèixer en anys posteriors encara que el tallessin. Si dins de l’estació, o als voltants, hi havia una roca o pedra grossa es marcava amb un asterisc amb pintura. De la mateixa manera, al lloc on s’havia deixat el vehicle es feia un senyal amb indicació de la direcció.

Quan l’estació de mostreig era una parcel·la, a partir del centre (arbre número 1) i en els vuit sentits N, NE, E, SE, S, SW, W i NW es col·locaven vuit cordes de deu metres senyalitzades en intervals regulars de dos metres (figura 21) que delimitaven vuit sectors. Tots els arbres de dn igual o superior a cinc centímetres inclosos dins d’aquest cercle, es numeraven amb pintura sobre el tronc a uns dos metres d’alçària. La numeració dels arbres es feia sempre de la mateixa manera: a partir de l’arbre 1 (centre de la parcel·la) cap a l’exterior, radialment, seguint els octants delimitats per les cordes. Es començava per l’octant N-NE i s’anava donant un gir complet en el sentit de les agulles del rellotge.

Estació de mostreig i arbre 1 en primer terme

Figura 21. Exemple de parcel·la de mostreig.

Si, pel contrari, es tractava d’un punt, es tirava una sola corda de deu metres des de l’arbre central en direcció nord i s’anava escombrant concèntricament tota la zona en el sentit de les agulles del rellotge. De nou, tots els arbres de dn superior o igual a cinc centímetres es marcaven amb pintura. El muntatge dels punts mostrejats amb relascopi de Bitterlich es descriu en l’apartat 2.2.10.

Gracia, C.; Burriel, J. A.; Ibàñez, J.; Mata, T. i Vayreda, J. (2004). Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya. Mètodes. Bellaterra: CREAF. ISBN: 84-932860-2-8.