Material i Mètodes

Estimació de la superfície arbrada

Definició de superfície forestal arbrada i càlcul del nombre de parcel·les de mostreig

A l’IEFC, es considera bosc (o superfície forestal arbrada) tota aquella superfície on el percentatge de recobriment arbori sigui superior al 5%. Aquesta superfície inclou plantacions d’arbres (incloses pollancredes i platanedes) i zones arbrades dins d’urbanitzacions. A partir de l’MCSC, i gràcies a l’elevada resolució de les ortofotos, s’ha pogut distingir entre bosc dens (percentatge de recobriment superior al 20%) i bosc clar (recobriment entre el 5% i el 20%). Dins del bosc dens, s’han distingit de la resta els boscos de ribera, les plantacions de pollancres, les plantacions de plàtans i les reforestacions recents.

Com s’ha vist en els apartats anteriors, s’han utilitzat diversos mètodes al llarg del projecte de l’IEFC per estimar la superfície arbrada. Un cop coneguda la superfície de bosc d’una fotografia o d’una ortofoto, se’ls assignava un determinat nombre de parcel·les de mostreig, distribuïdes a l’atzar sobre la superfície forestal arbrada. L’experiència acumulada en inventaris d’altres països palesava la conveniència de mostrejar almenys una parcel·la per cada quilòmetre quadrat de superfície arbrada. Aquesta va ser la intensitat de mostreig adoptada a l’IEFC.

Distribució aleatòria de les parcel·les dins de cada comarca

Quan es determinava la superfície inventariada i arbrada amb fotografia aèria o ortofoto 1:5.000 en paper, es feia servir una xarxa quadriculada dibuixada damunt d’un acetat com un sistema de coordenades per poder distribuir les parcel·les. Com a conseqüència de les característiques d’aquestes xarxes, la mínima distància possible entre dues parcel·les veïnes era d’uns 200 m a les fotografies aèries i de 100 m a les ortofotos de la sèrie 1:5.000. Un programa de números aleatoris permetia situar a l’atzar totes les parcel·les dins de la xarxa.

A l’IEFC, es consideraven dos tipus de parcel·les de mostreig anomenades (també en aquesta sèrie de publicacions) parcel·les i punts per poder-les distingir més fàcilment. Els parells de nombres aleatoris s’assignaven per rigorós ordre d’obtenció a les parcel·les i punts a mostrejar i a les parcel·les de reserva, tot mirant en cada cas que les coordenades obtingudes corresponguessin a terreny forestal arbrat. Les parcel·les de reserva (seleccionades a més a més de les que tocaria per la quantitat de superfície arbrada) es preveien per substituir qualsevol parcel·la o punt que per algun motiu no es pogués inventariar. A l’IEFC, la proporció entre parcel·les i punts és d’una a quatre. Aquesta proporció es manté per al conjunt de la comarca i, fins i tot, sempre que fos possible, dins de cada fotografia o ortofoto.

A partir del moment en què es va començar a fotointerpretar sobre les ortofotos digitals, es va utilitzar el format ràster de l’MCSC per obtenir les parcel·les de mostreig de l’IEFC. Mitjançant programes SIG implementats ad hoc , s’obté el nombre total de parcel·les a partir del càlcul de la superfície de bosc en tots els fulls (o fragments de full) del tall 1:25.000 de cada comarca. Aquests programes preveuen l’assignació aleatòria dels diferents tipus de parcel·les de mostreig (punts, parcel·les i parcel·les de reserva), i per als dos tipus de bosc segons el recobriment. D’una banda, atès que el radi de les parcel·les de mostreig era normalment de 10 m, aquestes se situaven com a mínim a igual distància del llindar del bosc. Això s’aconsegueix amb un eixamplament del límit del bosc en la imatge ràster (figura 19). D’altra banda, el nombre de les parcel·les de mostreig s’obtenia d’acord amb la superfície corresponent a les zones amb més del 20% de recobriment arbrat (bosc dens), o entre el 5% i el 20% (bosc clar). Aquestes parcel·les constitueixen una capa d’informació gràfica vectorial de tipus punt editable amb qualsevol programa SIG.

Figura 19. Fragment d’una imatge ràster obtinguda després de la fotointerpretació i digitalizació de les ortoimatges. Cadascun dels tipus de coberta queda representat per un color. La línia negra entre polígons té un gruix de vint metres, deu metres cap a l’interior de cadascun dels polígons i deu, cap a l’exterior. D’aquesta manera s’assegura que tota la superfície de mostreig de les parcel·les (de deu metres de radi, habitualment) quedi dins de la taca de bosc.

Restitució de les parcel·les

Quan el material de base era la fotografia aèria, calia restituir les parcel·les situades en l’acetat sobre el mapa topogràfic corresponent, per conèixer-ne les coordenades i les característiques topogràfiques. Això es feia amb l’ajut de l’estereoscopi. Les construccions humanes i l’observació del relleu que permet aquest instrument, facilitaven el procés per restituir les parcel·les sobre el mapa topogràfic i per determina-ne de les coordenades UTM. Tant per restituir-les com per cercar-les al camp, era molt útil restituir també el punt principal de la fotografia. En el punt principal es creuen les línies definides per les marques fiducials impreses en els marges de la fotografia. Les coordenades UTM d’aquest punt permetien situar cada fotografia sobre el mapa topogràfic corresponent i, per tant, eren més útils per identificar-la que el seu propi número, arbitràriament fixat.

Quan es va passar a treballar amb els ortofotomapes 1:5.000, que duien impresa una xarxa UTM, les coordenades de les parcel·les s’obtenien d’aquesta xarxa. D’aquesta manera la precisió en la restitució de les parcel·les va passar dels 100 m en el cas de les fotografies aèries, als 5 m en el cas dels ortofotomapes 1:5.000.

Posteriorment, malgrat la millora que va suposar el fet de treballar digitalment amb una resolució de 2,5 m, a l’hora de restituir les parcel·les de mostreig i situar-les al camp, es van continuar emprant els ortofotomapes 1:5.000 ja que tant aquests com els del tall 1:25.000 estan georeferenciats amb el mateix sistema de coordenades (projecció UTM).

Fotointerpretació de les parcel·les

La fotointerpretació de les parcel·les, amb l’ajut de l’estereoscopi en el cas de la fotografia aèria, permetia afegir informació complementària sobre les espècies i densitats que s’esperava trobar, com també sobre la topografia. Tant la textura com la cobertura de les masses de bosc presents a les parcel·les es codificava i servia tant per millorar la fotointerpretació com d’informació complementària per als equips de camp. Al seu torn, els equips de camp retornaven les fitxes amb indicació de l’espècie que realment havien trobat. Aquest procés ha servit per avaluar la qualitat de la feina de fotointerpetació i posteriorment com avaluació de les zones arbrades delimitades amb l’MCSC.

D’altra banda, la restitució de les parcel·les al mapa topogràfic permetia calcular-ne l’altitud i el pendent gràcies a les corbes de nivell. Als ortofotomapes 1:5.000, la presència de corbes de nivell permetia obtenir directament l’altitud, el pendent i l’orientació de les parcel·les; per a aquells que no les tenien impreses (la majoria), calia procedir a restituir les parcel·les sobre el mapa topogràfic, com en el cas de les fotografies aèries, per esbrinar-ne les característiques topogràfiques.

Un cop es van començar a utilitzar les ortoimatges digitals de la sèrie 1:25.000, les tècniques SIG facilitaven l’altitud, el pendent i l’orientació a partir d’informació topogràfica en format digital. D’aquesta manera, per superposició o per combinació del vector que conté les parcel·les amb els MDT (altitud, pendent i orientació), s’aconsegueixen els valors de les variables topogràfiques. En tot cas, i degut al seu més elevat nivell de detall, per anar al camp es van seguir emprant els ortofotomapes de la sèrie 1:5.000.

Elaboració d’una fitxa de cada fotografia o ortofotomapa

Tota la informació de la fotografia (o l’ortofotomapa) i del mapa topogràfic corresponent i l’obtinguda per fotointerpretació es recollia en una fitxa (figura 20) que incloïa:

• el número de la fotografia o de l’ortofotomapa,
• les coordenades UTM del punt principal en el cas de la fotografia,
• el mapa topogràfic 1:50.000 corresponent,
• la comarca a què pertany,
• el número, la data i l’escala del vol en el cas de la fotografia,
• la passada, distància focal de la lent i hora en què es va fer la fotografia,
• l’àrea que cobreix la fotografia o l’ortofotomapa, diferenciant entre l’àrea total inventariada i la superfície de bosc,
• el nombre de parcel·les de mostreig previstos (punts, parcel·les i parcel·les de reserva) i
• la distribució de la massa forestal dins de la fotografia o de l’ortofotomapa (contínua, taques grans, taques petites o restes).

I les dades de cada parcel·la, que són:

• les coordenades UTM,
• el tipus de parcel·la,
• el mapa topogràfic corresponent,
• l’altitud, l’orientació i el pendent,
• l’espècie aparent,
• la textura, el to i la cobertura,
• un apartat d’observacions i
• el nom de la parcel·la (corresponent al topònim d’alguna casa, riu, cim, etc. propers)

Figura 20. Fitxa d’un ortofotomapa del Maresme amb les dades de tres de les vuit estacions mostrejades. La primera estació correspon a l’exemple dels apartats exposats a continuació.