Material i Mètodes

Mostreig de camp

Mesures especials per a Quercus suber

Quan en una estació de mostreig hi havia Quercus suber, calia fer un mostreig una mica especial per poder quantificar amb major precisió la fracció més valorada en termes econòmics de la surera, que és l’escorça, és a dir, el suro.

D’aquesta manera, a l’hora de mesurar amb el clinòmetre els angles α, β i γ per determinar l’altura dels arbres, es prenien també dos nous valors (figura 30) corresponents a l’angle a l’altura de la part superior de la lleva (ε) i l’angle a l’altura de la bifurcació de la capçada (Ω), atès que l’alzina surera és una espècie que, almenys quan està en explotació, sol presentar un únic tronc que acostuma a bifurcar-se en tres branques entre els dos i els quatre metres. En el cas dels arbres tipus de les estacions de mostreig de tipus parcel·la, a dues d’aquestes branques se’ls mesurava el diàmetre, mentre que la més gruixuda es considerava com la prolongació del tronc principal. A totes tres, se’ls contava el nombre de branques per intervals de diàmetre de manera anàloga a la secció 12.

Figura 30. Angles α, β, γ, ε i Ω mesurats amb clinòmetre a l’alzina surera. Els angles α, β i γ són els mateixos que els de la figura 22 i s’utilitzen per determinar l’altura de l’arbre i els angles ε (alura de lleva) i Ω (altura de bifurcació) només es mesuraven a les sureres.

La mesura del diàmetre normal en aquesta espècie es veu dificultada per la possibilitat de trobar-la en diferents situacions: peus que no han estat mai pelats (suros pelagrins), peus acabats de pelar o peus pelats fa uns anys (a Catalunya, normalment entre un i catorze anys). Per poder contemplar totes tres situacions, s’efectuaven les mesures següents: el diàmetre a la base de l’arbre (a uns 50 cm del terra), el diàmetre a l’altura de la bifurcació del tronc principal (normalment entre els dos i els tres metres i només als arbres tipus), si l’arbre era pelagrí, el diàmetre normal amb escorça (equivalent al diàmetre normal a 1,3 m de terra d’un arbre de qualsevol altra espècie) i si a l’arbre ja se li havia fet la lleva, el diàmetre normal just per sobre de la part inferior de la lleva (anomenat «sense suro» a les fitxes de camp) i el diàmetre just per sota de la part inferior de la lleva (anomenat «amb suro» a les fitxes de camp). Als arbres (tipus) no pelats mai es mesurava el gruix del suro pelagrí (equivalent al gruix de l’escorça de la secció 11) i a les sureres pelades es mesurava el gruix del suro nou (anomenat «escorça sense suro» o «suro amb lleva» a les fitxes de camp).

En cas que calgués, s’emplenava un apartat destinat a observacions com ara si els suros eren encara pelagrins, si s’havien pelat recentment o si havien estat afectats amb major o menor mesura per un incendi relativament recent.