Material i Mètodes

Mostreig de camp

Peus mesurats

De cada peu de l’estació de mostreig, se’n mesurava el diàmetre normal (dn) a 1,30 metres del terra amb una cinta forestal, cinta mètrica que per l’altre costat està dividida en múltiples de π centímetres (π cm). Mesurant els peus d’aquesta manera, s’obté directament el diàmetre dels arbres, que s’anotava, juntament amb el codi de l’espècie corresponent, en la secció 11 de la fitxa de camp. En el cas de les alzines, si estaven bifurcades per sota d’1,30 metres, es mesurava el diàmetre del tronc a 50 cm del terra. Per a la resta d’espècies, ambdós troncs es consideraven dos peus independents i se’n mesurava el diàmetre.

En la taula de la secció 11, s’anotaven també altres característiques dels arbres com ara, si estaven torts, semicaiguts, bifurcats, escapçats, etc.

La resta de mesures de la secció 11 (alçada, diàmetre de capçada i gruix d’escorça), només es prenien d’una mostra del total d’arbres de l’estació i, en principi, només de l’espècie dominant. Quan hi havia més d’una espècie, s’escollia també una mostra per a cadascuna que representés, almenys, un 25% dels peus de l’estació. Si l’estació era de tipus punt, la mostra per mesurar les alçades (no es mesuraven el diàmetre de capçada ni el gruix d’escorça) estava constituïda, com a mínim, per un arbre de cada classe diamètrica i per a cada espècie abundant. A les estacions de tipus parcel·la, la mostra (per a cada espècie abundant trobada) estava constituïda per almenys setze arbres (normalment, dos per cada sector si el total de peus de l’espècie era més gran) o pel total d’arbres de l’espècie (si el total era menor) i servia per mesurar les tres variables. Aquesta manera de determinar la mostra d’arbres de cada espècie per mesurar algunes variables, s’aplicava també a la resta de seccions pròpies de les estacions de tipus parcel·la. En aquesta secció també s’indicaven els arbres tipus (vegeu l’apartat següent) de les parcel·les, almenys un per classe diamètrica i espècie abundant, alguns dels quals formaven part de la mostra.

L’alçada de l’arbre és la longitud de l’arbre des de la base del tronc fins al seu extrem apical. Amb una referència coneguda (un bastó, una persona, etc.) posada a la base del tronc, es mesuraven amb un clinòmetre els angles α, β i γ, procurant que l’angle γ no passés de 45º (figura 22), i s’anotaven en les columnes corresponents de la secció. La fórmula utilitzada per calcular l’alçada de l’arbre a partir d’aquestes mesures apareix a la mateixa fitxa de camp. Si es creia convenient, es podia fer una estima visual i anotar-la en la columna corresponent (aquesta mesura, en casos d’extrema dificultat per obtenir el valor d’aquests tres angles, podia esdevenir la única mesura de l’alçada de l’arbre). També era possible mesurar l’alçada dels arbres amb el relascopi de Bitterlich. Tant en un cas com en l’altre, calia fer les mesures des d’una distància suficient com per observar bé l’extrem apical de la capçada.

Figura 22. Angles α, β i γ per al càlcul de l’alçada de l’arbre mesurats amb clinòmetre.

El diàmetre de la capçada de l’arbre es mesurava amb una cinta de 25 m en dues direccions, N-S i E-W. Per poder fer-ne la mesura des de terra, es considerava la seva projecció ortogonal. El gruix d’escorça es mesurava amb un aparell especial anomenat calibrador d’escorça (figura 23), amb una precisió d’un mil·límetre, es mesurava a 1,30 metres d’alçada i en dues orientacions, nord i sud.

Figura 23. Calibrador d’escorça. En la posició de la fotografia indica tres centímetres de gruix.