Introducció

Determinació de les característiques del bosc: l’Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya

Estructura de l’estrat arbori i arbustiu: utilització de la llum i de l’aigua

Una altra novetat que incorpora l’IEFC és l’estimació de variables relacionades amb l’economia de la llum i de l’aigua al bosc. Depenent del clima, els boscos poden patir un dèficit més o menys acusat de llum o d’aigua. Cada espècie desenvolupa mecanismes genètics i també mecanismes adaptatius per afrontar amb èxit aquesta mancança. Bona part d’aquests mecanismes queden reflectits en les fulles (com a òrgans fotosintètics i transpiradors que són), però també en el tronc perquè una part de la seva secció ha de permetre el pas de l’aigua des de les arrels fins a les fulles. Per abordar totes aquestes qüestions, a l’IEFC es quantifiquen:

• el recobriment per estrats de vegetació (arbori i arbustiu),
• l’índex d’àrea foliar o l’àrea que ocupen les fulles per unitat de superfície de sòl i
• la superfície del tronc de l’arbre que condueix la sava i la seva relació amb les fulles.

El recobriment arbori (figura 5) és el percentatge de sòl recobert per l’estrat arbori, considerat com la suma total de la projecció ortogonal de cada una de les capçades dels arbres de l’estació de mostreig. Hi ha diversos factors que poden influir en el fet que el bosc tingui una cobertura baixa: d’una banda, factors naturals com la manca d’aigua, pocs nutrients, poc sòl per arrelar, presència de roques, pendents elevats, etc. i, de l’altra, pertorbacions com ara tales, incendis, allaus, etc. A mesura que el valor de cobertura de les capçades s’aproxima al 100%, comença a haver-ne solapament i s’inicia un augment en el gruix enlloc del diàmetre; en aquest moment la cobertura s’estabilitza mentre que l’índex d’àrea foliar pot seguir augmentant (vegeu més endavant).

Figura 5. Recobriment de les capçades d’un bosc de pinassa. A mesura que el recobriment s’aproxima al 100%, s’estabilitza la cobertura, mentre que l’índex d’àrea foliar pot seguir augmentant.

La cobertura arbustiva és el percentatge de sòl recobert per l’estrat arbustiu. Aquest estrat inclou sovint les espècies arbòries que encara tenen un port arbustiu; per això, també se l’anomena cobertura del sotabosc. La importància del sotabosc en els boscos mediterranis és indiscutible des de molts punts de vista, de manera que no es pot deixar de banda tota la controvèrsia nascuda entorn d’una sèrie de preguntes: és beneficiós o no per a l’estrat arbori la presència del sotabosc? Afavoreix els incendis? Protegeix el sòl? Quin paper exerceix, des d’un punt de vista més global, en l’ecosistema forestal?

La massa específica foliar (MEF) és el pes sec de la fulla per unitat de superfície foliar, normalment expressada en mg/cm². Per a una mateixa espècie, pot variar segons les condicions ambientals a les quals estan sotmeses les fulles. De fet, és la conseqüència d’un mecanisme de resistència enfront de les condicions adverses, influït sobretot per la disponibilitat hídrica, la radiació directa i els nutrients. Quan les plantes disposen de poca aigua, la massa específica foliar és, en general, més elevada. Això significa que les fulles són més gruixudes o més consistents, fruit d’una constitució dels teixits diferent o de l’addició de productes impermeabilitzadors que eviten pèrdues d’aigua. Quan aquestes plantes estan sotmeses a una radiació excessiva, que les escalfa perjudicialment, el fenomen és similar. Si es combinen els dos efectes, com és molt freqüent en tota l’àrea mediterrània, ens trobem amb plantes esclerofil·les, és a dir, amb tota una sèrie d’adaptacions a la sequera, una de les quals és l’elevada massa específica de les fulles. L’eficiència en la utilització dels nutrients i, en conseqüència, la producció fotosintètica estan estretament lligades a aquest paràmetre, ja que el cost energètic de construcció i de manteniment de fulles esclerofil·les és molt elevat.

L’índex d’àrea foliar (IAF) ens indica la superfície foliar en relació amb la superfície de sòl. D’una banda, depèn de factors físics, com la disponibilitat hídrica, de nutrients, de la quantitat de radiació rebuda, etc. i, de l’altra, de factors biològics propis de l’espècie com la massa específica foliar, la forma i la disposició de les fulles, etc. (figura 5).

L’àrea conductora és la secció del tronc per on circula l’aigua. En el cas de les coníferes, coincideix amb l’albeca, la part clara del xilema (figura 6), mentre que la part fosca correspon al duramen on les traqueides estan obturades i, per tant, no permeten el pas de l’aigua. Per als planifolis hi ha dos extrems: les espècies d’anell porós (cas dels roures i del castanyer), en les quals l’àrea conductora es troba gairebé en l’últim anell de creixement, per on circula el 90% de l’aigua, i les espècies d’anell difós ( Quercus ilex i Quercus suber ), en les quals l’aigua circula pels anells més externs, essent el més extern per on circula més aigua. Entre aquests dos extrems, hi ha tot un gradient format per les espècies d’anell semiporós. L’àrea basal d’albeca (ABA) o els índexs que la relacionen amb les fulles (ABA/IAF o ABA/BF) aporten informació sobre l’eficiència en el transport i ús de l’aigua.

Figura 6. Secció d’un tronc de conífera (avet de Douglas, Pseudotsuga menziesii), on s’aprecia el duramen (en un to més fosc a la part central) i l’albeca (en un to més clar a l’exterior).

En les coníferes molt joves, que encara no han format duramen, tota la secció del tronc sense l’escorça (ABT) és conductora i el quocient ABA / ABT = 1. A mesura que l’arbre creix, es forma el duramen, de manera que el quocient disminueix. L’ABA pren diferents valors depenent de les condicions del medi, de l’edat de l’arbre i de la vitalitat de l’arbre que sovint depèn del grau de dominància de l’arbre dins del bosc.