Introducció

Aplicacions derivades de l'IEFC: Models de combustible i models d'inflamabilitat

Inflamabilitat específica

La inflamabilitat específica és una mesura de la facilitat amb què una determinada espècie pot emetre una flama davant d’un focus calòric constant. La inflamabilitat es pot caracteritzar mesurant la quantitat de calor necessària perquè el material emeti gasos que formin una flama davant d’una font tèrmica pilot. El que es mesura és, d’una banda, el temps d’espera fins a l’aparició de la flama (temps d’inflamació) davant d’un focus de calor constant i, de l’altra, el percentatge d’assaigs positius. Ambdues mesures permeten construir una taula de doble entrada freqüència/temps, a partir de la qual és possible assignar a cada espècie assajada un valor indicatiu del seu grau d’inflamabilitat.

La classificació utilitzada a l’IEFC del grau d’inflamabilitat específica (taula 2) està basada en mesures experimentals d’altres autors i és la següent:

1. Espècies inflamables tot l’any.
2. Espècies altament inflamables durant l’estiu.
3. Espècies moderadament inflamables.
4. Espècies poc inflamables.

Taula 2. Inflamabilitat específica segons Valette et al. (1979, 1990) i Hernando i Elvira (1989). Les espècies amb un interrogant (?) s’han assignat a una d’aquestes categories en base a la categoria a què pertanyen espècies semblants.

La inflamabilitat d’una espècie depèn de factors propis, com ara la seva capacitat per mantenir un determinat grau d’humitat, la quantitat i naturalesa de substàncies volàtils inflamables que conté i la seva relació superfície-volum, però també depèn de condicions externes com ara el clima, les variables meteorològiques actuals i precedents, el tipus de sòl, etc. Un darrer factor a destacar és l’estacionalitat en el grau d’inflamabilitat que presenten algunes espècies i que, sovint, està relacionat amb la seva fenologia.