El Pla General de Política Forestal divideix Catalunya en 8 regions forestals. La Regió II inclou les comarques de la Cerdanya, la Garrotxa, Osona i el Ripollès.

La superfície forestal de la Regió Forestal II és de 269.426 ha, de les quals, 206.224 corresponen a boscos (figura 1 i taula 1). Aquestes dades de superfícies corresponen a l'any 1993 i provenen del Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (vegeu mapa de la solapa d'aquest llibre). Els boscos suposaven l'any 1993 el 58,87% de la superfície total d'aquesta regió i el 76,54% de la seva superfície forestal.

Aquesta és la regió forestal de Catalunya amb una major proporció de boscos. No ens ha d'estranyar doncs, que els boscos siguin, de bon tros, la coberta majoritària de la regió (taula 1). Els percentatges dels diferents tipus de cobertes varien però, entre comarques (taules 2, 3, 4 i 5). Els conreus representen poc més d'una cinquena part de la superfície total i es concentren majoritàriament a la plana de Vic -Osona- i a les valls del Segre a la Cerdanya i del Fluvià a la Garrotxa. La Garrotxa és la comarca proporcionalment més boscosa d'aquesta regió forestal i la Cerdanya la menys boscosa. La proporció de matollars és baixa si la comparem amb la d'altres regions forestals i és especialment baixa a la Garrotxa. Per contra, hi ha una notable presència de prats, sobretot a la Cerdanya i el Ripollès, així com una proporció també notable d'improductiu natural, sobretot al Ripollès i Osona.

El mostreig de camp es va fer durant el període 1991-94, excepte en una part de la Cerdanya, on es va fer entre els anys 1995 i 1996, per la qual cosa algunes d'aquestes comarques s'han vist afectades per incendis forestals en el període comprés entre l'inici del mostreig i aquesta publicació. Això s'ha tingut en compte de manera que el càlcul d'existències a cada comarca s'ha fet a partir de les dades de superfície forestal arbrada a la comarca en el moment què es va fer el mostreig de camp, que apareixen a les taules 1 a 5 sota el títol d'IEFC. De tota manera la incidència dels incendis forestals en aquesta regió ha estat molt baixa des de l'any 1993, de fet en incendis de més de 30 ha només es van cremar 64 ha de bosc a la Cerdanya i 410 ha a Osona (taules 2 i 4). El mostreig d'aquestes comarques va suposar l'aixecament de 1.973 parcel·les i la mesura d'un total de 69.378 arbres, el major nombre d'arbres mesurats de totes les regions forestals. L'any 1993 hi havia a la regió uns 283 milions d'arbres (figura 3), prop d'una quarta part del total d'arbres de Catalunya.

Aquesta és una regió amb molts contrastos: essencialment muntanyenca, però amb grans planes, com la plana de Vic i amb un enorme gradient altitudinal (només el de la regió I és tan elevat) que va des dels menys de 200 m que trobem a la vall del Fluvià, al límit de la Garrotxa amb el Pla de l'Estany, fins als més de 2.900 m que trobem tant al nord de la Cerdanya com del Ripollès. De tota manera, només el 0,78% de la regió està per sota dels 200 m i només el 2,18% de la regió està per damunt dels 2.400 m (taula 6). Només un terç de la superfície té un pendent inferior al 20% la qual cosa limita molt la superfície de sòls conreables. A les zones més planeres hi ha conreus, zones urbanes i aigües continentals (taula 7). Mentre que la resta de cobertes del sòl mostren una marcada preferència per les orientacions sud, els boscos no manifesten cap preferència pel que fa a l'orientació (figura 2 i taula 8).

S'han trobat un total de 67 espècies arbòries diferents, 54 planifolis (taula 9) i 13 coníferes ( taula 10). Això fa que en aquesta regió trobem representades dos de cada tres espècies forestals inventariades a Catalunya. L'enorme gradient altitudinal d'aquesta regió ben segur que és un dels factors que justifiquen aquesta elevada riquesa d'espècies forestals. Cal dir que aquest nombre d'espècies forestals trobades correspon a valors per defecte, donat que l'inventari no té com a objectiu l'obtenció d'un llistat exhaustiu de les espècies forestals. La Garrotxa i Osona, amb 50 espècies, són les comarques amb una major riquesa d'espècies forestals, seguides del Ripollès amb 41. La Cerdanya, amb 25, és la comarca d'aquesta regió amb menys diversitat. De fet, des del punt de vista forestal, la Cerdanya es bastant diferent a la resta de comarques de la regió.

Hi ha sis espècies dominants al paisatge de la Regió Forestal II. Dues coníferes: el pi roig (Pinus sylvestris) i el pi negre (Pinus uncinata); tres caducifolies: el roure martinenc (Quercus humilis), el faig (Fagus sylvatica) i roure de fulla gran (Quercus petraea); i una esclerofil·la: l'alzina (Quercus ilex). En conjunt, el nombre de peus d'aquests tres grups a la regió és semblant, però en quant a superfície, dominen les coníferes seguides dels caducifolis (figura 3).

Per espècies, dominen el pi roig pel que fa a superfície i l'alzina pel que fa a nombre de peus. En tercer lloc, tant en superfície com en nombre de peus, hi ha el roure martinenc. Globalment, els planifolis dominen sobre les coníferes. Axò és especialment palès a la Garrotxa, que és una de les comarques de Catalunya amb menys coníferes. En aquesta comarca, on domina l'alzina, el conjunt de planifolis -sobretot, alzina, roures i faig- arriba gairebé al 90% del total de bosc. En canvi, a la Cerdanya dominen abastament les coníferes, sobretot el pi negre i a certa distància, el pi roig. De fet, entre el pi negre i el pi roig ja sumen més del 80% tant de la superfície com de les existències de la comarca. Al Ripollès qui domina és el pi roig, però els roures (martinenc i de fulla gran), el faig, el pi negre i l'alzina són també espècies abundants. A Osona, tot i que com a la Garrotxa dominen els planifolis, el pi roig és l'espècie dominant, encara que seguida de molt a prop per l'alzina i el roure martinenc.

Entre les espècies minoritàries cal destacar les que formen els boscos de ribera (salzes, freixes, trèmols, pollancres, verns, etc.), que en aquestes comarques són relativament abundants (3.271 ha).

El recobriment arbori a la regió és elevat, sobretot a les fagedes i rouredes de roure de fulla gran, arribant gairebé sempre al solapament de capçades. El recobriment arbustiu sota coberta arbrada és menor que l'arbori (64% de mitjana) i diferent en funció de l'espècie arbòria dominant i la comarca. El valor mínim el trobem als boscos de pi negre (31%) i els màxims als alzinars (78%). El 65% dels boscos d'aquesta regió tenen models de combustible del grup dels matollars, però el model més abundant és el 5 (el model de matollar amb menor càrrega de combustible). Els models que segueixen en abundància són del grup de la virosta -model 8- i del grup dels herbassars -model 2- (figura 24). D'altra banda, només un 42% dels boscos tenen models d'un elevat grau d'inflamabilitat (figura 23). Aquesta regió, tot i que presenta les masses forestals més continues i extenses de Catalunya ha estat poc afectada pels incendis forestals. El clima de la regió, així com els models de combustible i d'inflamabilitat dels seus boscos, afavoreixen aquesta baixa incidència. De fet, recentment hi ha hagut pocs incendis i el darrer gran incendi forestal es va produir a Taradell el 31 de juliol de 1983, cremant 1.242 ha. Aquest incendi es pot reconèixer al mapa de la solapa com una gran taca de matollar al sud-est de Vic.

L'índex d'àrea foliar mitjà és elevat (2,0) com correspon a una regió on predominen els planifolis i on les precipitacions són de moderades a abundants. Pel que fa a l'àrea basal mitjana, la de la Cerdanya, amb 31,2 m²/ha, és una de les més grans de Catalunya. Això és degut a l'elevada proporció de pi negre d'aquesta comarca, atès que el pi negre és l'espècie d'aquesta regió amb els boscos estructuralment més madurs: un terç dels arbres tenen més de 20 cm de diàmetre normal i el diàmetre normal mitjà és de 20,4 cm (taula 69). La proporció mitjana de les diferents fraccions de la biomassa aèria varia força entre comarques, donat que aquesta proporció és molt dependent de l'espècie, entre d'altres factors. Així, a la Garrotxa la biomassa de branques representa més del 27% de la biomassa de fusta, mentre que a la Cerdanya aquesta proporció no arriba al 21% (taula 18).

L'espècie més abundant de la Regió Forestal II, el pi roig, és també l'espècie amb un major volum de fusta amb escorça a Catalunya. Això fa que les existències d'aquesta espècie a la regió, tot i essent molt importants, representin només una quarta part del total de l'espècie a Catalunya, mentre que com veurem més endavant, la proporció de la resta d'espècies dominants a la regió, respecte el conjunt de Catalunya, és major. Tot i que el pi roig és l'espècie més abundant al paisatge de la regió, aquesta és l'espècie que menys el caracteritza. En aquesta regió podem trobar pi roig entre els 300 i els 1.900 metres en qualsevol orientació, si bé el trobem sobretot, entre els 600 i els 1.800 metres i, majoritàriament entre el nord-est i el sud-oest (taula 19).

L'alzina és la segona espècie en extensió territorial i en volum amb escorça i la primera en nombre de peus a la regió. Aquesta és la regió forestal de Catalunya amb més alzines i més alzinars. Tanmateix, el major volum mitjà amb escorça dels alzinars de Catalunya correspon a la regió V. La regió II, aporta però prop del 27% de les existències de l'espècie a Catalunya, tant pel que fa a volum amb escorça com pel que fa a nombre de peus (taules 41 i 42). Si bé la podem trobar a la regió per sota dels 200 m i per damunt dels 1.200, preferentment en orientacions sud i sud-oest, per damunt dels 800 m disminueix molt la seva presència (taula 31).

El roure martinenc és la tercera espècie de la regió, tan pel que fa a nombre de peus com a superfície. Com en el cas de l'alzina, també és aquesta la regió forestal de Catalunya amb més roures i més rouredes de roure martinenc, aportant més del 36% de les existències en peus i més del 47% del volum amb escorça de l'espècie a Catalunya (taules 53 i 54). El podem trobar aquí des dels 200 m fins a més de 1.400, preferentment en orientacions sud-oest. És una espècie que pot augmentar molt a la regió atès que regenera molt bé sota el pi roig, mentre que aquest ho fa amb dificultat sota el roure. I recordem que el pi roig és l'espècie dominant a la regió.

El faig és la quarta espècie en importància en aquesta regió forestal. El que acabem de dir a nivell de Catalunya per l'alzina i el roure martinenc, encara és més exagerat en el cas del faig. Més de la meitat del volum amb escorça i gairebé dos de cada tres peus de faig de Catalunya els trobem entre les comarques del Ripollès, la Garrotxa i Osona, des dels 500 m fins a poc més de 1.600 m, gairebé sempre en orientacions nord (figura 17). Pel mateix motiu que el roure martinenc, pot expandir-se molt en detriment del pi roig, però en aquest cas en orientacions nord.

El pi negre en aquesta regió és gairebé exclusiu de la Cerdanya i el Ripollès. Tot i així, la regió acumula una tercera part de les existències de l'espècie a Catalunya. Per comarques, la Cerdanya és la segona després del Pallars Sobirà (Regió Forestal I) i el Ripollès, la quarta. A la regió el pi negre apareix a partir dels 1.200 m i arriba fins als 2.400, constituint tres quartes parts dels boscos entre 1.600 m i 1.800 m i gairebé tots a partir dels 1.800 m. Se'l troba preferentment en orientacions nord (figura 19).

Encara que és la menys abundant de les sis espècies dominants a la Regió Forestal II, el roure de fulla gran és l'espècie més exclusiva d'aquesta regió o, més concretament, del Ripollès, la Garrotxa i Osona atès que aquí trobem dos terceres parts de les existències d'aquestes rouredes a Catalunya. Podem trobar aquest roure entre poc més de 200 i gairebé 1.400 m, tot i que només arriben a representar més del 4% dels boscos a partir de la cota 800.

En aquesta regió hi ha moltes altres espècies rellevants però amb una distribució més restringida. Això és degut, entre d'altres coses, a l'enorme gradient altitudinal que hi ha a la regió, la qual cosa fa que es trobin, segregades espacialment, espècies pròpies d'ambients tan diferents com ara el pi blanc i l'avet (taula 91). Dins aquest grup d'espècies destaquen per la seva abundància: l'avellaner, amb més de 9 milions de peus i també el trèmol, la pinassa i l'arboç, totes amb més de 3 milions de peus. Són també abundants, diverses espècies pròpies dels boscos de ribera, que com ja hem esmentat en aquesta regió són relativament abundants, per comparació amb la resta de Catalunya. Finalment, hi ha una espècie, l'avet, que amb poc més d'un milió d'exemplars i una presència a només l'1,5% de la regió, destaca pel fet de tenir actualment una àrea de distribució molt reduïda a Catalunya. En aquesta regió hi ha avetoses a la cara nord del Cadí, al terme de Montellà i Martinet i, també, a la zona de la Molina, al terme d'Alp. També hi ha avets als termes de Bellver de Cerdanya i als de Campelles i Setcases, ja al Ripollès. En tots aquests casos els avets es troben entre els 1.500 i 1.900 m, en zones de fort pendent i orientades al nord i oest.