Material i Mètodes

Estimació de la superfície arbrada

Tot i l’evolució del material i procés de treball al llarg del temps, com es veurà més endavant, el mètode seguit per a l’estimació de la superfície forestal d’aquest inventari i la posterior assignació del nombre corresponent de parcel·les de mostreig i la seva selecció comporta els passos següents:

• Determinació de la superfície forestal arbrada, és a dir, de la superfície de bosc.
• Càlcul del nombre de parcel·les corresponents a aquesta superfície (aproximadament una per cada cent hectàrees de bosc).
• Distribució aleatòria de les parcel·les dins de cada fotografia aèria o ortofoto del tall 1:25.000 utilitzades.
• En el cas que es fes sobre fotografia aèria (primers anys de l’IEFC), restitució de les parcel·les sobre la cartografia disponible (mapes topogràfics de la sèrie 1:50.000).
• Fotointerpretació de les parcel·les de mostreig i elaboració d’una fitxa relativa a la fotointerpretació de cada fotografia o ortofotomapa.

Evolució metodològica

La fotografia aèria i les ortofotos de diferents escales i suports (paper i digital) constitueixen el material de base per determinar la superfície arbrada i la xarxa de les parcel·les de mostreig de l’IEFC. Al llarg del temps, el material emprat per a l’estimació de la superfície forestal arbrada i la situació de les estacions de mostreig ha patit diversos canvis a mesura que els productes cartogràfics anaven evolucionant i la informàtica a nivell d’usuari anava millorant. Així, entre l’inici del mostreig l’octubre de 1988 fins l’any 1993, el material bàsic van ser les fotografies aèries; a partir de l’any 1993 es van substituir pels ortofotomapes en blanc i negre en paper de la sèrie 1:5.000. A partir de 1994, amb l’aparició d’equips informàtics més potents (processadors 486), es va utilitzar una taula digitalitzadora i es va començar a delimitar les superfícies forestals arbrades a partir de les ortofotos en paper de la sèrie 1:5.000.

Amb el desenvolupament al CREAF del SIG MiraMon i l’aparició dels primers ortofotomapes 1:25.000 en color natural de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) en suport digital, l’any 1994 es va començar a delimitar la superfície forestal arbrada sobre aquestes ortofotos (generades a partir de fotografies aèries de l’any 1993) emprant el mòdul de digitalització en pantalla del SIG MiraMon. Aquest ha estat el mètode emprat des d’aleshores fins a l’acabament de l’IEFC. L’any 1995 es va començar a digitalitzar, també, la resta de cobertes forestals. Poc a poc, el nombre de categories digitaltzades va anar augmentant fins que l’any 1996 es va determinar l’elaboració del primer Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (MCSC). L’MCSC també ha sofert algunes incorporacions de noves cobertes digitalitzades fins al seu acabament en què es distingeixen fins a 22 categories diferents. A continuació es descriuen amb detall el material i procediments emprats en les diferents etapes per a l’estimació de la superfície forestal arbrada.

Primera etapa: fotografia aèria

La fotografia aèria va ser el primer material emprat a l’IEFC per a la determinació de la superfície de bosc. Es va utilitzar durant el període 1988-1993. Es treballava amb contactes de fotografies aèries de vols el més recents possible, la majoria corresponents a un vol realitzat l’any 1986. Les superposicions entre contactes varien entre el 60% i el 80% dins d’una mateixa passada i entre el 25% i el 40% entre passades successives, segons la procedència, cosa que permetia, en qualsevol cas, una bona visió estereoscòpica. Com a material auxiliar es disposava també dels gràfics de vol, que permeten una primera aproximació pel que fa a la situació de la fotografia dins del mapa topogràfic corresponent.

Per a la fotointerpretació i restitució de les parcel·les de mostreig, s’utilitzava un estereoscopi Sokkisha MS27, amb oculars de tres o vuit augments, muntat sobre uns carrils que permeten el seu desplaçament sense necessitat de moure els contactes de les fotografies aèries.

Atès que l’IEFC es realitzava per comarques i que la disposició de les estacions es determinava sobre les fotografies aèries, determinar els límits de la comarca que es volia inventariar era la primera feina que calia fer. El relleu, els accidents geogràfics i tota mena de construccions humanes identificables eren les referències bàsiques per dur a terme aquesta tasca. Un cop fixats els límits de la primera fotografia analitzada, fixar-los en les fotografies veïnes era un procés senzill. A cada fotografia es delimitava la part central (figura 16) on la distorsió deguda a la seva projecció cònica és mínima i es marcaven els límits entre fotografies.

Un cop delimitada la superfície a inventariar, calia quantificar-la, i determinar-ne la fracció arbrada. Ambdues tasques es feien amb l’ajut d’un acetat provist d’una xarxa quadriculada que, a l’escala de la fotografia, equivalia a una superfície de quatre hectàrees per quadat. Dins de cadascun d’aquests quadrats, es marcava mitjançant una determinada simbologia la fracció que, observada a l’estereoscopi, és considerava superfície arbrada. Aquesta simbologia representava fins a cinc situacions diferents, des d’un zero fins a un 100% de recobriment, amb increments regulars del 25%. Una senzilla operació matemàtica permetia, finalment, traduir el nombre de quadrats totals i de bosc a superfície inventariada i superfície arbrada respectivament.

Figura 16. Reproducció d’una fotografia aèria amb la delimitació comarcal (línia blanca fina, que en aquest cas separa el Gironès i la Selva) i de l’àrea d’estudi (línia gruixuda) limitada a la zona central per evitar la distorsió de la prejecció cònica de la fotografia. La creu central marcada amb un 1 correspon al punt principal de la foto, els punts 2, 3 4 i 5 corresponen a punts de referència coneguts (en aquest cas 2 – el riu Ter, 3 – una edificació industrial, 4 – Casa Arriberols i 5 – Les Serres). Es mostren també tres parcel·les de mostreig amb les seves coordenades i en gris, la quadrícula amb la simbolització segons el percentatge de recobriment del bosc: una ratlla horitzontal per indicar un 0%, una ratlla vertical per un 25%, una L per al 50%, una U per al 75% i un cercle per al 100% (per simplificar la figura no es mostren els cercles que indiquen el 100% de bosc).

Finalment, quan s’havia fotointerpretat tota una comarca calia corregir-ne les superfícies inventariada i arbrada d’acord amb la superfície oficial. Aquests errors sovint eren superiors al 5%.

Segona etapa: ortofotos i ortofotomapes 1:5.000

La segona etapa comprèn part dels anys 1993 i 1994. Durant aquesta època, es va treballar amb ortofotos y ortofotomapes blanc i negre en paper de la serie 1:5.000 (versió 1) publicats per l’ICC, corresponents a diferents vols realitzats durant el període 1983-1992. Una ortofoto és un document cartogràfic que consisteix en una fotografia aèria vertical (projecció cònica) que ha estat rectificada geomètricament de tal manera que es manté una escala uniforme en tota la superfície de la imatge. Constitueix una representació geomètrica a escala de la superfície terrestre. D’aquesta manera, cada punt de la imatge es troba sobre la vertical del punt del terreny que representa (projecció ortogonal) i, per tant, es manté la proporció real entre els elements. L’ortofotomapa és el format paper de l’ortofoto on s’afegeix informació per a la identificació, interpretació, localització i posicionament en el territori, com és la toponímia, les cotes de vèrtex i estacions, les corbes de nivell i la quadrícula de la xarxa de coordenades UTM (Universal Transversa de Mercator) amb intervals de 500 m. Malauradament, es van editar molt poques ortofotos amb les corbes de nivell. Cada ortofoto o ortofotomapa era una partició 12 x 8 (12 columnes i 8 files) del tall de distribució dels fulls del Mapa Topográfico Nacional d’escala 1:50.000. Com a material auxiliar es disposava també dels ortofotomapes blanc i negre en paper a escala 1:50.000 de l’ICC concordants amb la cartografia del Mapa Topográfico Nacional a la mateixa escala. Aquests ortofotomapes s’obtenen a partir del tractament de les imatges proporcionades pels sensors del satèl·lit francès SPOT-1 del CNES (Centre National d’Études Spatials).

Dins d’aquesta segona etapa, cal distingir dues fases:

• En la primera fase, s’utilitzava un procediment idèntic al de les fotografies aèries amb la diferència que no hi havia distorsió de la superfície i, per tant, durant el procés de fotointerpretació de la superfície arbrada s’aprofitava tota l’extensió de l’ortofoto. De tota manera, igualment calia marcar el límit comarcal i sobreposar l’acetat amb la quadrícula per estimar la fracció ocupada pel bosc. En aquesta fase, la quadrícula utilitzada era d’una hectàrea i es contemplaven tres situacions diferents: 0%, 50% i 100% de recobriment arbrat.
• Posterioment, durant un període d’uns 6 mesos, es va utilitzar una taula digitalitzadora de mida A1 per digitalitzar els límits de la superfície arbrada sobre els ortofotomapes en paper a escala 1:5.000 en blanc i negre. El càlcul de les superfícies arbrades digitalitzades es feia amb el SIG Idrisi^®. A partir d’aquesta segona fase, els límits comarcals utilitzats provenien del Mapa Topogràfic de Catalunya (ICC) de la sèrie 1:50.000 en format vectorial.

Cartografia complementària

Durant aquestes dues primeres etapes, la cartografia utilitzada més freqüentment, juntament amb la fotografia aèria i les ortofotos a escala 1:5.000 en blanc i negre, va ser la sèrie L del Mapa Topográfico Nacional, a escala 1:50.000, editada pel Servicio Cartográfico del Ejército, atès que era la sèrie d’escala més detallada que incloïa tota Catalunya. Allà on fou possible, es van utilitzar també els mapes a escala 1:25.000 de l’Instituto Geográfico Nacional, més adients, per la seva major precisió i una toponímia considerablement més correcta. A partir de 1994, aquesta cartografia es va substituir pel Mapa Topogràfic de Catalunya de l’ICC (1:50.000) en format digital.